La il·lusió d'un sentiment (fa fred a Cornellà)

Avui fa fred a Cornellà-El Prat, crec que és la primera nit de fred. Després de tot el que hem anat passant, avui feia mandra venir a l’estadi. Setmanes de joc ensopit, de partits perduts per badades d’uns o altres, o per la “màgia” arbitral. Setmanes amanides amb l’esperpèntic espectacle del Consell i l’encara més esperpèntica Junta d’accionistes… Potser els dies previs, de campanya certament endreçada, van ser un petit oasi. Fins i tot la tele parlava de l’RCDE! I tot plegat, amb més màgia arbitral, com les mans-penal-doble expulsió a València. I la cirereta, la marxa de Pochetino, amb llàgrimes als ulls. No només ell, sinó també molts aficionats, potser fins i tot els mateixos que el criticaven i xiulaven dos dies abans a l’estadi.

I mentre vaig escrivint ens fan el tercer gol, aquest de pati de col·legi. L’estadi no reacciona, ja ens ho empassem tot. I si féssim un gol, que a vegades en fem, encara resorgirien els ànims i algú s’il·lusionaria amb una hipotètica remuntada. Aquí volia arribar, a la il·lusió que ens han robat als pericos. O l’hem regalada, o malbaratada. Manca il·lusió a la grada, tot i que la Curva no calla i algun tuitare perico desborda imaginació. Manca il·lusió a la gespa, entre els jugadors i tècnics: il·lusió de creure’s un equip capacitat, competitiu, lluitador; un equip que pugui superar les seves limitacions, que es cregui capaç d’il·lusionar. I manca il·lusió entre els directius, que han de fer que el club tiri endavant en comptes de fer les coses més inversembalnts per que tot plegat sigui encara més difícil.

I sento uns aplaudiments esgarrapats després que Casilla salvi el quart gol. Amb poc ens il·lusionem els pericos… Cal iniciar un viatge de retorn, o millor de projecció al futur, segurament canviant la força per la il·lusió, per “la il·lusió d’un sentiment”.