Caixa de puros

Categoria: català

  • Un fanal i molts núvols. Descansa en pau, Mònica.

    Un fanal i molts núvols. Descansa en pau, Mònica.

    S’acaba el curs. I avui toca revisió d’exàmens. Vinc d’una reunió i vaig pensant en moltes altres coses mentre m’instal·lo a la saleta de reunions a esperar els alumnes. Veig per la finestra un fanal, que no tenia controlat, emmarcat en els blocs de Bellvitge, i cobert de núvols blancs i grisos. Els núvols em fan tornar a pensar en la notícia que em va colpir ahir. La mort de la Mònica.

    Una mort prematura, com tantes altres que voldríem prevenir. Ens quedem sense la Mònica Sanchís, companya de l’ICO, amb qui tant havíem treballat des de la Unitat de Gestió de la Recerca. Sempre disposada a ajudar, a entendre’ns, a aplanar camí en les convocatòries, les sol·licituds, les justificacions i les contractacions. Penso en ella i em sap greu, i torna a sortir la ràbia per la mort. Ràbia cíclica que portem i suportem. I prego per ella, per la seva família i amics. Penso en els companys de l’ICO i especialment les companyes de la seva Unitat. Tots i totes la trobarem a faltar.

    Els núvols deixen veure ara un bocins de cel il·luminats per un sol que vol fer-se present, tímidament encara. Els alumnes no vénen i les paraules han fluït sense complicacions. Han passat uns pocs minuts des que vaig començar a escriure. El temps passa, però el record de la Mònica el portarem amb nosaltres. Descansa en pau, Mònica.



  • Vuit anys de profe (titular)

    Vuit anys de profe (titular)

    Fa molts més anys que “faig de profe”, però ahir va fer anys que sóc oficialment “professor titular”. Crec que les meves primeres classes “particulars” les vaig fer quan estudiava 5è o 6è d’EGB… i no vaig parar amb les classes particulars ni durant el BUP, el COU o la carrera, i fins i tot sent ja becari a l’IMIM. A la universitat vaig començar tímidament però precoçment, col·laborant amb els seminaris de medicina preventiva i salut pública de 5è, a la llavors “UDIMAS” de la mà del Miquel Porta… quan jo encara era estudiant de 6è (corria el curs 1989-1990…)!. I molt poc després, ja de becari a l’IMIM, a banda de la MP&SP, vaig fer classes al màster i al doctorat de metodologia de la recerca i salut pública de la UAB, i amb en Joan R. Villalbí, al curs d’epidemiologia del Centre d’Estudis Col·legials del COMB. A tots dos, i al meu mestre de primària, en Josep Maria Campanyà, dec bona part de la meva vocació docent. Gràcies.
    Fa vuit anys que vaig fer el concurs a la UB per a la plaça de professor titular d’universitat. La meva agenda m’avisa cada any d’aquest aniversari, perquè ho vaig anotar en ser una de les coses per les quals més he lluitat i de les que em sento més orgullós. Aquell concurs arribava després de molta docència de posgrau a l’Institut de Salut Pública de Catalunya (gràcies també a l’Andreu Segura), de molta docència com a professor associat primer a la UB (gràcies a en Jaume Canela, que em va acostar a la UB), després a la UPF (gran etapa de la mà del Fernando García-Benavides, gràcies!) i després, ja habilitat (tota una aventura l’habilitació a Jaen, gener de 2007), a la UB de nou. Si no em descompto, i per acabar la “cronologia docent”, crec que des del 1990 no he parat de fer classes a la universitat, excepte l’any que vaig estar a Milà de postdoc (1995).

    I coincideix que just la setmana passada he pogut fer un curs d’aprenentage basat en problemes (ABP), de la Fundació Dr. Antoni Esteve (i aquí el darrer agraïment per en Fèlix Bosch, que ha cregut i impulsat els seminaris sobre escriptura, l’altra meva gran passió docent). Bé pels ABPs! Si bé “res de nou”, que ja ve de lluny com ens recordaven els profes. Però tot un repte si penses, com penso, que allò més important és facilitar que els alumnes aprenguin. I quantes vegades ens oblidem que aquesta és la missió de la universitat, la nostra missió com a docents! Aquest excel·lent curs m’ha fet reflexionar i repensar la docència, no només com la faig sinó també perquè la faig. I el darrer agraïment, pels alumnes, passats, presents i futurs –ja està tot dit.

    Foto: Fundació Dr. Antoni Esteve (2015)





  • Anys i anys, i pocs posts

    Anys i anys, i pocs posts


    Fa unes setmanes, el 28 de febrer, vaig complir 50. 50 anys, “que no son nada”… Estic content, perquè fent una miradeta enrera crec que són 50 anys, de moment, ben aprofitats. Com li he dit a molta gent, fins i tot em trobo millor ara que quan vaig fer els 40. Els qui em coneixen segurament recorden que vaig fer la festa dels 40 i poc després passava pel quiròfan…

    He fet 50, i això vol dir que al meu voltant la gent també creix… I això es veu sobretot en els fills, que amb 22 i casi 20 anys et fan pensar que hem fet, amb la Pitura, bona feina. Bona feina de portes endins i bona feina de portes enfora. La comunitat d’amics, festiva, reflexiva i celebrativa, segueix ferma i sent un puntal. I segueixo atabalat a la feina. Els projectes se succeeixen i content perquè crec que tenen cert impacte. El grup de persones que confien en mi i es deixen dirigir és extraordinari, i crèixer plegats professionalment no té preu.

    Pels 50 no he tingut festa, ni sorpresa ni “oficial”, ni he muntat cap celebració especial. Però estic supercontent perquè ja divendres, abans de l’aniversari, vaig tenir el primer “festejo” (i sorpresa) a l’ICO. La segona sorpresa va ser amb la família extensa (mare, germans, nebots…) i la calçotada familiar improvisada es va convertir en una festeta. I a casa també ho vàrem celebrar els quatre, una cloenda de cap de setmana genial… que encara va tenir una seqüela dimarts al vespre amb una darrera burg-sorpresa dels amics!
    M’agradaria que aquest aniversari impliqui un cert punt d’inflexió en algunes coses. Poder estar més per la família i els amics, i menys atabalat per la feina, i potser també una miqueta més per mi. Posem objectius? Dedicar prou temps a intentar aprendre tocar el piano (porto tres classes!), mantenir el prentetemps, revifar la caixadepuros (amb posts més curtets i més vivencials), seguir fent esport, ser més a casa, estar més alegre i ser més positiu… En sis mesos ho revisem, a veure si tot això són més que bons desitjos propiciats per l’aniversari!.
  • WCTOH2015. Cròniques des d’Abu Dhabi

    WCTOH2015. Cròniques des d’Abu Dhabi

    Del 17 al 21 de març he tingut la sort de participar a la 16ª Conferència Mundial sobre Tabac o Salut. No he escrit res de tot això aquí, perquè les “cròniques” diàries han anat al www.tobaccorelated.org, el blog de la Unitat de Control del Tabac de l’ICO.


    Pero no em puc estar de posar-les aquí ben endreçadetes, per si algun seguidor de la caixadepuros no les ha vist. 

  • No tot el càncer és mala sort


    Un article científic sobre les causes del càncer publicat a la revista Science (2 de
    gener 2015) ha generat nombrosos comentaris tant en els cercles científics com
    en l’opinió pública. Aquest article, que ha rebut gran cobertura mediàtica,
    conclou que les mutacions a l’atzar (o la “mala sort” en paraules
    dels seus autors) són “els principals contribuents al càncer en general,
    sovint més important que la predisposició heredada o factors ambientals externs”.


    No pretenc entrar a discutir les bondats i deficiències metodològiques de l’article (que es publiqui a
    Science hauria de ser, teòricament, garantia d’excel·lència) ni el paper
    dels periodistes i els informadors, i també dels propis autors, en l’amplificació
    dels resultats amb titulars com els vistos.     La hipòtesi de tractar d’explicar (i quantificar) l’atzar que hi ha en la gènesi del càncer a través de la comparació de les divisions cel·lulars i el risc absolut de càncer és atractiva, i a ben segur que aquest treball obrirà les portes a estudis experimentals  in vitro i in vivo, i potser a altres estudis epidemiològics. Però bé, no puc resistir-me a comentar dos
    detallets: 1) en sí, es tracta d’un     estudi de correlació o ecològic (la unitat d’anàlisi és el tumor, i es relaciona
    el risc de desenvolupar aquest tumor amb el nombre de divisions de les
    cèl·lules mare d’aquest tumor     –dades
    derivades de la literatura), per la qual cosa l’estudi és a risc de patir l’anomenada “fal·làcia ecològica”, i 2) l’anàlisi no inclou alguns tipus importants de càncer (com ara el de mama) ni existeix cap mena de ponderació de la
    freqüència de cada tipus de càncer en l’anàlisi de correlació i les estimacions globals.

    Titular al New York Times
    Titular a l’ARA
    La meva intenció és centrar-me en el missatge que ha circulat (“la mala sort explica la majoria dels càncers”) i la conclusió dels autors, que proposen més atenció a la detecció precoç d’alguns tipus de càncer, és a dir, l’avançament de la seva detecció un cop ja desenvolupat el càncer mitjançant el cribratge (com actualment ja es fa amb el càncer de mama en dones amb els programes de mamografia) que al control  dels seus factors de risc, tot evitant que la malaltia es desenvolupi (com és el cas del control del tabaquisme, que evitaria la majoria dels casos de càncer de pulmó i un percentatge molt elevat d’altres càncers també relacionats amb el tabac).

    L’evidència acumulada en les darreres dècades indica que
    ambdues estratègies són necessàries    , i que cal aplicar-les segons el tipus de
    càncer. En l’actualitat sabem que a més a més del tabaquisme en diferents tipus
    de càncer, existeixen altres factors “ambientals”, com ara la dieta pobre en
    vegetals, l’obesitat, el sedentarisme, el consum excessiu d’alcohol, l’exposició
    a radiacions ultraviolades, l’exposició a compostos orgànics
    persistents o algunes infeccions bacterianes i virals que contribueixen al risc
    de desenvolupar càncer. I sabem que podem controlar aquests factors amb canvis
    en els estils de vida i fins i tot amb vacunes, com és el cas de la prevenció
    del càncer de fetge gràcies a la vacuna contra el virus de l’hepatitis B. El
    progrés en el control del càncer passa per la seva prevenció primària (evitar
    els factors de risc) i secundària (la seva detecció precoç quan ja ha aparegut),
    com molt bé recull la     nova versió del Codi Europeu contra el Càncer. El control del càncer passa també
    per la millora continua dels tractaments a l’abast (cirurgia, quimioteràpia, hormonoteràpia
    o radioteràpia) usats sovint de forma combinada i sota el control d’equips
    multidisciplinars. Aquests tractaments han augmentat la supervivència i la
    qualitat de vida de la majoria de pacients.
    Tal i com constatat l’Agència Internacional per a la Investigació sobre el Càncer, “les
    llacunes que queden en el coneixement de les causes del càncer no han de ser
    simplement atribuïdes a la mala sort“. Seria un error quedar-nos en això. Cal avançar en la recerca de
    les causes i la forma de prevenir-les efectivament quan sigui possible, sense
    menystenir la recerca i la implementació de programes de detecció precoç que en
    alguns tipus de càncer és l’abordatge d’elecció    .

    Esteve Fernández, és metge epidemiòleg i treballa a l’Institut Català d’Oncologia i a la Universitat de Barcelona.

  • Feliç 2015

    Amb renovada alegria i il·lusió després d’aquest intens 2014, us vull desitjar un molt bon 2015!!


    I no faltaran nous posts, malgrat aquests tres mesos d’aturada!

  • Molt bon Nadal i feliç 2014!



    Que la joia que neix al Nadal 
    ens dugui a fer realitat els somnis
    i les il·lusions d’aquest nou any 2014


    Que la alegría que nace en Navidad
    nos lleve a hacer realidad los sueños
    y las ilusiones de este nuevo año 2014

    May the joy that comes at Christmas
    bring us to get the dreams
    and hopes of the new year 2014

  • Un geni del piano a Les Corts

    El piano de Can Deu, foto Esteve Fernández

    El passat dijous 7 de novembre el veterà pianista Lucky Guri, després de molts anys de no fer-se sentir a Les Corts, va tornar a
    oferir-nos un concert al     Centre Cívic de Can Deu, en el marc de la programació
    “Dijous Jazz a Les Corts”. Mig hora abans de l’inici la sala d’actes de Can Deu
    ja era plena. El públic, amb una mitjana d’edat també elevadeta, va mostrar la
    seva entrega des del principi amb una cordial ovació de benvinguda. A
    l’escenari, només un piano i la genialitat d’en Lucky, que amb una dotzena de
    peces ens va portar per ritmes i melodies conegudes o no tan conegudes.


    Font: Centre Cívic Can Deu (http://bit.ly/1c81jRw) 

    En Lucky va introduir cada una de les cançons, amb
    referència a l’autor, el compàs o simplement perquè li agradava. El públic va
    rebre amb simpatia aquests comentaris d’en Lucky, i en algun cas amb sorpresa.
    Per exemple, quan va presentar la cançó “Laura” (dedicada a la seva filla),
    acollida amb un sentit “oooohh!” que es va transformar en un petit murmuri als
    pocs compassos quan molts (jo el primer) era capaç d’identificar la música que
    brollava del piano d’en Lucky. Perquè no era la “Laura” d’en Lluís Llach que
    suposo molts esperàvem… sinó la “Laura” de la pel·lícula homònima, com va
    aclarir en Lucky després. La pel·lícula, un clàssic del cinema negre americà
    estrenada el 1944 i amb un Òscar a la millor fotografia en B/N, és d’Otto Preminger, i el tema és de David Raksin i Johnny Mercer –peça ja recollida al CD “Deixa’t seduir” (1997) d’en Lucky. (Què
    faríem sense Google i YouTube? Per cert, en Lucky no té una entrada a la Viquipèdia!).
    També va ser sorprenent quan, en introduir el “T’estimo” -ara sí- del Llach, va
    explicar que no li agrada com parla i canta però que aquesta cançó
    era meravellosa… rematat amb un inadmissible xist homòfob –però que una part del públic va riure.


    Des del “Begin the begin” amb que va obrir el concert, en
    Lucky va fer un recorregut per diferents gèneres, del jazz i el blues al tango,
    passant per la bossa nova, la nova cançó o el rock català, interpretades totes
    les peces magistralment i en clau jazzística. En Lucky ens va portar d’un tema
    a un altre amb una fusió de ritmes a partir de l’harmonia i el contrapunt, com
    en el cas de “Carros de foc” de Vangelis i “Boig per tu” de Sau, o
    l’aparellament de dos clàssics d’èpoques tan diferents, com en el cas del
    “duet” Chopin/Jobim. Em va mancar una cançó de The Beatles, que tant agraden al Lucky (no us perdeu el CD “We are digging The Beatles”, Edigsa 1972/re-editat Picap 2010). I no em va agradar la incursió en el boogie-woogie de la mà de l’himne del Barça. No per la
    interpretació, que va ser genial com tot el concert, sinó simplement per la peça
    en sí mateixa… és què sóc perico!.

    Crec que el Lucky es va sentir molt còmode i a gust a Can
    Deu, a tocar del seu públic, i va demanar que el reclamem més sovint a Les
    Corts. I la veritat és que el vàrem trobar en una excel·lent forma, amb ganes de
    transmetre la seva música i, més important, el seu amor per la música. Un
    excel·lent concert que posa de manifest una vegada més el que ja diu la seva
    biografia: “probablement, el pianista més versàtil i carismàtic del nostre
    país”. 


    Esteve Fernández

  • Veig

    Avui fa un any que el Manel ens va deixar. 
    Avui fa un any que et trobem a faltar.





  • Seminari a San Francisco

    Fa unes setmanes, després del congrés de peer review a Chicago, vaig poder anar quatre dies més a San Francisco, més concretament al Center for Tobacco Control Research & Evaluation del Professor Stan Glantz, a la University of California San Francisco. L’excusa era fer una visita a la Cristina Martínez, investigadora del nostre grup que està fent una estada postdoctoral al CTCRE, contactar amb l’Stan i altres col·legues del Centre, i impartir un seminari. Sobre el seminari he publicat un post al blog de la Unitat de Control del tabaquisme de l’ICO, que us invito a llegir quan acabeu amb això que llegiu ara!



    A banda del seminari i la trobada formal i informal amb l’Stan, vaig tenir “1-to-1 meetings” amb diferents postdocs del Centre, per compartir resultats i dubtes sobre els estudis en curs i, també, els seus neguits per la feina futura (tutto il mondo è paese, que dirien els meus amics italians). Interessant.


    La Cristina va ser una amfitriona fantàstica i, tot i que durant aquests mesos no ens hem deixat de “trobar” i “veure” gairebé setmanalment –emails, skype o facetime–, vàrem tenir temps per treballar plegats amb certa calma. Temps per treballar i també per ensenyar-me una mica d’aquesta immensa ciutat, tot i que no vaig voltar massa… que es la millor excusa per tornar-hi! Us deixo alguna foto….


    La Crisitna, al seu cubícul-despatxet-hogar de Laurel Heights






















    La biblioteca al campus de Panassus (Parnassus Library)

    La lluna, a sobre d’un dels ponts sobre la badia
    des d’Embarcadero (no és el Golden Gate!) 

    Els “tramvies” (més aviat són funiculars) de SF

    Una farola a ChinaTown
    —coneixeu la meva col·lecció?   

    Brenda’s, fantàstic local per brunch –recomanació de la Xisca!

    Aquest sí: el Golden Gate, dissabte al matí camí de Sonoma Valley

    Vinyes a Sonoma Valley