Fa unes quantes setmanes que no publico res en el blog. Exactament des del 20 d’octubre, l’endemà de la mort del meu amic Manel Nebot, que és quan vaig escriure un post per a ell, o per a mi. Han estat uns endemans, unes setmanes, difícils. No és mai fàcil enfrontar-se a la realitat de la mort, i menys quan “no toca”. I encara haurà estat més difícil per a la seva família i les persones que treballaven cada dia amb ell.
D’ençà aquí estic tenint endemans difícils. Un endemà tocava enviar un manuscrit a publicar, que serà el número 31 escrit amb el Manel. Un altre endemà va tocar començar a planificar amb uns quants amics l’homenatge que li volem fer. I un altre endemà trobes emails amb el Manel per endreçar. I un altre dia, certament va ser un vespre, veig els darrers “whats” amb el Manel. I una altra tarda t’enfrontes a començar un blog per al Manel. I un altre endemà recordes una persona que potser no s’ha assabentat de la trista notícia, fas el cor fort i la truques. I una altra tarda t’apropes a l’Agència, a Lesseps, i t’és impossible passar pel SAMI.
Potser tampoc he escrit gaire perquè vaig una mica ofegat amb la feina, és veritat. Alguna idea de post m’ha ballat pel cap (i ha quedat apuntada en alguna llibreta), però ni m’emocionava ni pensava que podia interessar, no diguem emocionar, ningú. He dedicat algun temps al prentetemps.cat, un blog en unes altres coordenades (que també us convido a conèixer), i sobretot al blog del Manel, que hem posat a punt amb la María José, i del qual ens sentim molt orgullosos.
Veig els núvols
i sento arribar la pluja
que no se’n durà la tristorque no se’n durà l’amargor.
.JPG)
Avui he estat als Salesians de Sarrià amb un grup de nois i noies de primer de batxillerat. He anat en resposta a la invitació que des del Departament de Pastoral de l’escola em van fer fa unes setmanes. Es tractava d’aportar el meu testimoni, en el marc d’una jornada sobre la vocació professional i de vida.
Crec que m’han convidat bàsicament per dos motius: pel fet de ser metge i investigador (una ment força racional en una professió per se vocacional com és la medicina) i pel fet de ser creient (per a més informació: cristià i salesià cooperador, una altra vocació). Potser també perquè sabien que no diria que no. No crec que hagi de posar ordre en els motius anteriors, què va primer i què va segon, perquè com els hi he explicat, fer compartiments estancs en les nostres vides és molt complicat –hi ha qui ho intenta. Aquesta faceta meva no me l’amago, però també he de dir que no l’explico gaire, com fem normalment amb facetes més “personals” de la nostra vida. Quan ve bé, amb persones amb les que tinc confiança (siguin o no amics), no em fa res explicar-ho. Reconeixo que, per exemple, a la plana del blog on explico “qui sóc” no ho vaig posar, tot i que la meva intenció era que aquest blog fos un mix entre la meva feina i els altres àmbits de la vida, que tant es barregen i desbarregen. Una conseqüència d’aquesta xerrada: ho inclouré, tal i com he volgut escriure aquest post.
El cas és que m’he trobat davant un grupet per explicar una mica del que porto dins. Aquest bagatge, aquesta motxilla, que ens fa créixer i que en el meu cas ve certament determinat per opcions personals que vaig prendre mentre vas creixent. Els he dit que parlaríem del CVV, o “curriculum vitae verdader“, concepte que vaig llegir per primer cop al blog del Pachús, un amic en la distància. Els he explicat com vaig sentir la meva vocació mèdica, més aviat científica, i a què em dedico en l’actualitat. I també com he anat creixent vivint la fe cristiana i com vaig sentir la vocació salesiana. Res de “veuetes” que et diuen què has de fer o caigudes del cavall, ni en un cas ni en un altre. Més aviat experiències personals i de grup que t’agraden, que marquen un camí per on anar i que vénen en clau espiritual. Concretament per Jesús i la seva bona notícia (l’evangeli) i per una de les persones (Joan Bosco) que el va voler posar en pràctica i fer viu, centrant-se en els nens i joves maltractats per la incipient revolució industrial de la Itàlia de finals del segle XIX. M’agradaria transformar el món, intentant fer-lo millor amb els dons que cadascú té i sense fer mal a ningú. Els he parlat d’experiències com els grups de fe, l’esplai i l’educació en el lleure. la missa jove o la comunitat de Taizé que a mi m’han fet créixer i n’estic content. Els he parlat de l’”estil de vida”, quelcom que ells i elles han d’anar definint, de les opcions que caldrà que vagin prenent, dels valors de tota mena que podran fer o no fer seus.
Ha estat una trobada que se m’ha fet curta. Han fet preguntes, com ara com afrontar els moments d’incerteses i de desànim, o bé com ser creient i científic al mateix temps, ja que semblen coses que no es portin bé (resposta: la fe és com enamorar-se, qui sap explicar perquè t’agrada una persona i no una altra? no cerco fonamentar la fe en el coneixement científic, ni aquest em fa qüestionar fets per als quals no cerco explicacions científiques). He donat alguna resposta, però el que realment volia és que ells i elles es fessin preguntes.
