Caixa de puros

Categoria: in memoriam

  • Un fanal i molts núvols. Descansa en pau, Mònica.

    Un fanal i molts núvols. Descansa en pau, Mònica.

    S’acaba el curs. I avui toca revisió d’exàmens. Vinc d’una reunió i vaig pensant en moltes altres coses mentre m’instal·lo a la saleta de reunions a esperar els alumnes. Veig per la finestra un fanal, que no tenia controlat, emmarcat en els blocs de Bellvitge, i cobert de núvols blancs i grisos. Els núvols em fan tornar a pensar en la notícia que em va colpir ahir. La mort de la Mònica.

    Una mort prematura, com tantes altres que voldríem prevenir. Ens quedem sense la Mònica Sanchís, companya de l’ICO, amb qui tant havíem treballat des de la Unitat de Gestió de la Recerca. Sempre disposada a ajudar, a entendre’ns, a aplanar camí en les convocatòries, les sol·licituds, les justificacions i les contractacions. Penso en ella i em sap greu, i torna a sortir la ràbia per la mort. Ràbia cíclica que portem i suportem. I prego per ella, per la seva família i amics. Penso en els companys de l’ICO i especialment les companyes de la seva Unitat. Tots i totes la trobarem a faltar.

    Els núvols deixen veure ara un bocins de cel il·luminats per un sol que vol fer-se present, tímidament encara. Els alumnes no vénen i les paraules han fluït sense complicacions. Han passat uns pocs minuts des que vaig començar a escriure. El temps passa, però el record de la Mònica el portarem amb nosaltres. Descansa en pau, Mònica.



  • La chica de oro: en memoria de Alicia Llácer

    “Quan érem capitanes!”. Alicia Llácer, Soledad
    Márquez, Ana M García e Isabel Sáez en Valencia, curso 89/90

    Tuve la suerte de conocer a Alicia Llácer
    durante el año en el que juntas estudiábamos el Máster     en Salud Pública del Insti­tut
    Valencià d’Estudis en Salut Pública     (IVESP), allá por el curso 89/90,     a tiempo completo, mañana y tarde, de
    lunes a viernes. Fueron muchos los bienes que me proporcionó este máster. Allí
    aprendí casi todo lo que sé (y la manera de seguir aprendiendo, y de querer
    seguir aprendiendo) de la Epidemiología y la Salud Pública. Muchos de los profesores
    han sido mis maestros. Entre los compañeros surgieron afectos y afinidades para
    toda la vida. Por casualidad (no nos conocíamos antes), el primer día de clase nos
    sentamos cuatro mujeres en la misma mesa: Isabel Sáez, Soledad Márquez, Alicia
    Llácer y yo misma. Y seguimos compartiendo mesa durante todo el año. Nos
    apodaron “las chicas de oro”, seguramente al rebufo de la famosa serie que por
    aquellos tiempos circulaba en televisión. Alicia, mujer pequeña y discreta, pronto
    nos regaló su cariño, que ha durado desde entonces.     Desde entonces también, ella
    se ganó nuestro afecto y el respeto de todas. De una manera que siempre he
    querido tener bien presente, las cuatro, tan diferentes, nos complementábamos.
    Personalmente aprendí mucho de todas. Nuestro pragmatismo de buenas alumnas se
    desesperaba y maravillaba con las elucubraciones y cautelas de Alicia, especialmente
    cuando debíamos abordar cualquiera de los múltiples trabajos de clase, en
    algunos casos para entregar al día siguiente (uno de ellos, lo recuerdo bien, lo
    recordaremos todas siempre, lo terminamos in
    extremis     en mi casa, tras pasar toda la noche en vela y acabar cortando por
    lo sano, para descontento de nuestra amiga Alicia e intranquilidad de todas
    nosotras). Recuerdo también bien cuando a mitad de alguna (o de todas, podría
    ser) de las clases de Epidemiología, Alicia se levantaba refunfuñando y regresaba
    oliendo a Ducados de tal forma que no se sabía si ella se había fumado un
    cigarrillo o el cigarrillo se la había fumado a ella.

    Sole me llamó el pasado domingo,
    no me encontró en casa y dejó un mensaje. “Ha muerto Alicia, nuestra Alicia”.
    En mi caso ya sólo veía a Alicia en los congresos de la SEE, siempre divertida,
    atenta y cariñosa. La buscaba para oír sus comentarios sobre las mesas y
    presentaciones, y me gustaba mucho escucharla intervenir en las sesiones
    plenarias, algo que hacía pocas veces, yo creo que era bastante tímida, es
    seguro que se le quedaba mucho por decir. Pero siempre que hablaba, había que
    escucharla. Porque Alicia lo entendía todo y dudaba de todo, era curiosa e inquieta,
    como una buena estudiante, como debe ser cualquier persona joven, tengo el
    convencimiento de que Alicia fue joven toda su vida.     Y con lo que decía nos hacía
    entender y dudar, y nos daba ganas de seguir aprendiendo y de seguir dudando. La
    última vez que hablé con ella estaba a punto de jubilarse. Yo la felicité (según
    entendí luego, torpemente) y le expresé mi alegría por la nueva vida que
    empezaba. Pero ella no estaba nada contenta: “Si no trabajo no veo gente, no hablo
    con la gente, lo echaré mucho de menos, sobre todo a los jóvenes, no sé qué voy
    a hacer”. Yo tampoco supe qué decirle. Los jóvenes que no la conocieron, todos
    los que no aprendieron, dudaron y trabajaron con ella, han perdido mucho desde
    que Alicia se fue. Y yo también. 

    Ana M García, en
    nombre de todas.
    En Valencia, a 22
    de septiembre de 2014,

    con Alicia en la
    cabeza, en los ojos y en el corazón.

  • Veig

    Avui fa un any que el Manel ens va deixar. 
    Avui fa un any que et trobem a faltar.





  • In memoriam: Giovanni Invernizzi (1949-2013), ricercatore e amico

    Diumenge passat al vespre (31/03/13) va morir en Giovanni Invernizzi d’un infart de miocardi. Avui dimarts al matí ben d’hora, quan pujava les escales camí de la porta de l’ICO, el cor m’ha fet un tomb en començar a llegir el missatge al mòbil de la nostra amiga Cinzia, on només podia llegir: “Caro Esteve, non so se ti è già arrivata la notizia…”. No sé ben bé perquè, però he pensat immediatament en el Giovanni. Han estat unes fraccions de segon, quan després de pensar en negatiu m’he dit a mi mateix “treu-te això del cap”… les mateixes fraccions de segon que he necessitat per clicar i acabar de llegir el missatge:“…ieri Giovanni ci ha lasciato. Ha avuto un infarto e nulla è servito pertenerlo qui con noi.” Llàgrimes (com ara mateix), impotència, una vegada més desorientació i desconsol. Descansa en pau Giovanni.

    G. Invernizzi (per Rigamonti – La Provincia di Sondrio)
    En Giovanni era un metge compromès amb la salut pública. Després d’especialitzar-se en immunologia va seguir la seva formació i va treballar molts anys a l’Istituto dei Tumori a Milà, si bé fa uns anys va tornar a exercir de metge de família al poblet de Chiavenna, a la província de Sondrio, als Alps italians. Però no havia renunciat a la recerca i continuava liderant i ben involucrat en diversos estudis, amb el seu inseparable amic Ario Ruprecht, el Roberto Mazza, el Roberto Boffi, la Cinzia DeMarco, el Manel Nebot (traspassat fa uns mesos), la María José López, el Giuseppe Gorini, el Silvano Gallus, el Luke Clancy, el Constantino Sioutas, el José Precioso i jo mateix. Estudis directament relacionats amb la salut de la població, com ara l’avaluació del famós EcoPass per reduir la contaminació atmosfèrica al centre de Milà (que li ha valgut el sobrenom de “il medico «antismog»” com publicava avui dimarts “Il Corriere della Sera”). I també els estudis europeus com ara l’IMPASHS sobre contaminació per fum del tabac en bars i restaurants que va liderar el Manel, amb l’experiència grandíssima del Giovanni en la mesura de les partícules PM2.5. El darrer projecte en que el vaig enredar era l’estudi HATLAS per mesurar la contaminació del fum del tabac en  diferents tipus d’espais oberts o semi-oberts.

    En Giovanni s’apassionava amb aquests estudis. Recordo quan ens explicava els estudis a la zona Ecopass a Milà. O quan més entusiasmat encara ens va fer una visita guiada a “El darrer sopar” de Leonardo, a Santa Maria delle Grazie a Milà.Allí, el Giovanni i l’Ario portaven un bon grapat d’anys mesurant en temps real la contaminació per partícules i fums negres en el refractori on és exposat i en la càmera darrera el fresc, i més important, com reduir aquesta contaminació. Un altre estudi que explicava cofoi va ser el del fum ambiental del tabac durant un partit de l’Inter a l’estadi Meazza (San Siro) . D’aquesta,vàrem decidir que calia fer un estudi a diferents estadis europeus, aprofitant els partits de la Champions (qualsevol excusa és bona…) i el fet de les diferents legislacions al respecte i tipologies d’estadis… després vàrem intercanviar alguns emails però no ens vàrem acabar de posar a dissenyar-lo “sul serio”.Potser ara, amb l’Ario, la Cinzia, el Roberto, i en Joseba, amb qui també hem rumiat en fer mesures a estadis espanyols després que ell en fés a San Mamés, seria el moment d’intentar trobar temps i finançament per fer-lo, com a bon tribut a la memòria del nostre estimat amic.

    Trobarem a faltar el Giovanni. Des de la teva disposició a fer-nos entendre conceptes físico-químics sobre les partícules i el fum que als epidemiòlegs se’ns travessen, als teus relats sobre com havia mesurat partícules aquí o allà. Trobarem a faltar encara més el teu riure viu i el teu somriure amable, i aquell bon humor (un xic britànic) que acostumaves a destil·lar, i les paraules d’ànims en moments ara ridículament baixos (com ara a Lió quan participàvem en el Handbook sobre avaluació de lleis de control del tabaquisme), i també la música que brollava del piano quan feies ballar els teus llargs dits sobre del reguitzell de tecles blanques i negres… Et trobarem a faltar, Giovanni.

    No vull acabar aquesta nota sinó amb la darrera frase (maquíssima) del missatge de la Cinzia (ancora grazie!): …en Giovanni “trobarà en Manel esperant-lo i també allí riuran tot parlant de ciència”. Això ho diu tot sobre el Giovanni i sobre el Manel. Amics que ens han deixat injustament.

  • Acte d'homenatge a en Manel Nebot (24 de gener 2013)

    A l’acte ens vàrem aplegar prop de 200 amics i amigues del Manel, i també la seva família. Durant garebé dues hores vàrem explicar qui era, què feia i, sobretot, perquè l’apreciàvem i estimàvem, i perquè el trobarem tant a faltar. Va ser un acte emotiu i intens, amb presentacions sobre els diferents àmbits de la vida professional i personal del Manel. 

    Al blog del Manel trobareu tot el material (fotos, vídeos, textos…). Sempre amb nosaltres!

  • Estimat Manel

    Manel Nebot Adell

    Divendres, de matinada, el Manel ens va deixar.

    Molta ràbia i dolor, molta angoixa i desorientació. Molta estimació. Moltes llàgrimes, contingudes i no contingudes, amb els amics i companys. Érem lluny de Barcelona, però teníem el nostre pensament en ell. No vàrem creure el missatge que rebíem, no podia ser… “l’han sedat i esperen el final”, i així va ser en poques hores.

    El Manel va ser un bon company i un millor amic. Fa unes hores intentava recordar “quan” el vaig conèixer… 1995 ó 96… potser 3 ó 4 anys abans fins i tot, quan jo feia de becari a l’IMIM i ajudava amb els seminaris al Miquel, a la UDIMAS… tan se val! El cas és que amb el Manel vaig aprendre molt, va deixar que em colés una mica en la seva vida i la seva feina, i em va ajudar en el camí en la recerca en tabaquisme, on el seu recorregut abans i ara m’enlluerna i inspira.

    I vàrem fer camí junts, reunions, viatges, hores d’espera, articles, rodes de premsa, projectes i sempre molta il·lusió per anar més enllà i seguir avançant, malgrat alguna desavinença de tant en tant, la manca de finançament, estar massa embolicats amb més coses del compte o, simplement, sentir-nos cansats.  Crec que hem fet un bon equip, també amb la nostra estimada Maria José, que serà difícil de superar. Un privilegi treballar amb tu, i riure amb tu. Et trobaré(m) molt a faltar, et tindré(m) molt present, i seguiràs amb nosaltres malgrat la dura realitat que ja no hi ets.

    ~~~~~~

    Reseñas sobre Manel
    “Manel Nebot nos ha dejado“ en el blog del grupo de educación sanitaria y promoción e la salud del PAPPS-SEMFyC, por Rorigo Córdoba y Carmen Cabezas.

    Post en facebook, grupo “Global Tobacco Control Network”, por Esteve Fernández.

    Obituario en La Vanguardia, por Joan R. Villalbí

    ~~~~~~


    El viernes, de madrugada, Manel nos dejó.

    Mucha rabia y dolor, mucha angustia y desorientación. Mucha estimación. Muchas lágrimas, contenidas y no contenidas, con los amigos y compañeros. Estábamos lejos de Barcelona, ​​pero teníamos nuestros pensamientos puestos en él. No podíamos creer el mensaje que acabábamos de recibír, no podía ser … “lo han sedado y esperan el final”, y así fue en pocas horas.

    Manel fue un buen compañero y un mejor amigo. Hace unas horas intentaba recordar “cuándo” lo conocí … 1995 o 96 … quizá 3 o 4 años antes incluso, cuando yo era becario en el IMIM y ayudaba con los seminarios a Miquel, en la UDIMAS …¡no importa! El caso es que con Manel aprendí mucho, dejó que me colara un poco en su vida y su trabajo, y me ayudó en el camino en la investigación en tabaquismo, donde su recorrido antes y ahora me deslumbra e inspira.

    E hicimos camino juntos, reuniones, viajes, horas de espera, artículos, ruedas de prensa, proyectos y siempre mucha ilusión por ir más allá y seguir avanzando, a pesar de alguna desavinencia de tanto en tanto, la falta de financiación, estar demasiado envueltos con más cosas de la cuenta o, simplemente, sentirnos cansados. Creo que hemos hecho un buen equipo, también con nuestra querida María José, que será difícil de superar. Un privilegio trabajar contigo, y reír contigo. Te echaré(mos) mucho de menos, te tendré(mos) muy presente, y seguirás con nosotros a pesar de la dura realidad que ya no estás.