Unes setmanes d'aturada

Fa unes quantes setmanes que no publico res en el blog. Exactament des del 20 d'octubre, l'endemà de la mort del meu amic Manel Nebot, que és quan vaig escriure un post per a ell, o per a mi. Han estat uns endemans, unes setmanes, difícils. No és mai fàcil enfrontar-se a la realitat de la mort, i menys quan "no toca". I encara haurà estat més difícil per a la seva família i les persones que treballaven cada dia amb ell.

D'ençà aquí estic tenint endemans difícils. Un endemà tocava enviar un manuscrit a publicar, que serà el número 31 escrit amb el Manel. Un altre endemà va tocar començar a planificar amb uns quants amics l'homenatge que li volem fer. I un altre endemà trobes emails amb el Manel per endreçar. I un altre dia, certament va ser un vespre, veig els darrers "whats" amb el Manel. I una altra tarda t'enfrontes a començar un blog per al Manel. I un altre endemà recordes una persona que potser no s'ha assabentat de la trista notícia, fas el cor fort i la truques. I una altra tarda t'apropes a l'Agència, a Lesseps, i t'és impossible passar pel SAMI.

Potser tampoc he escrit gaire perquè vaig una mica ofegat amb la feina, és veritat. Alguna idea de post m'ha ballat pel cap (i ha quedat apuntada en alguna llibreta), però ni m'emocionava ni pensava que podia interessar, no diguem emocionar, ningú. He dedicat algun temps al prentetemps.cat, un blog en unes altres coordenades (que també us convido a conèixer), i sobretot al blog del Manel, que hem posat a punt amb la María José, i del qual ens sentim molt orgullosos. 

He escrit això per retrobar-me amb la "caixa de puros", que ara també conté un bocí del Manel, i de mi. I aprofito per posar-hi una foto i quatre versos mal filats.

     Veig els núvols

     i sento arribar la pluja

     que no se'n durà la tristor

     que no se'n durà l'amargor.