Un geni del piano a Les Corts

El piano de Can Deu, foto Esteve Fernández

El passat dijous 7 de novembre el veterà pianista Lucky Guri, després de molts anys de no fer-se sentir a Les Corts, va tornar a oferir-nos un concert al Centre Cívic de Can Deu, en el marc de la programació “Dijous Jazz a Les Corts”. Mig hora abans de l’inici la sala d’actes de Can Deu ja era plena. El públic, amb una mitjana d’edat també elevadeta, va mostrar la seva entrega des del principi amb una cordial ovació de benvinguda. A l’escenari, només un piano i la genialitat d’en Lucky, que amb una dotzena de peces ens va portar per ritmes i melodies conegudes o no tan conegudes.

Font: Centre Cívic Can Deu (http://bit.ly/1c81jRw) 

En Lucky va introduir cada una de les cançons, amb referència a l’autor, el compàs o simplement perquè li agradava. El públic va rebre amb simpatia aquests comentaris d’en Lucky, i en algun cas amb sorpresa. Per exemple, quan va presentar la cançó “Laura” (dedicada a la seva filla), acollida amb un sentit “oooohh!” que es va transformar en un petit murmuri als pocs compassos quan molts (jo el primer) era capaç d’identificar la música que brollava del piano d’en Lucky. Perquè no era la “Laura” d’en Lluís Llach que suposo molts esperàvem... sinó la “Laura” de la pel·lícula homònima, com va aclarir en Lucky després. La pel·lícula, un clàssic del cinema negre americà estrenada el 1944 i amb un Òscar a la millor fotografia en B/N, és d’Otto Preminger, i el tema és de David Raksin i Johnny Mercer --peça ja recollida al CD “Deixa’t seduir” (1997) d’en Lucky. (Què faríem sense Google i YouTube? Per cert, en Lucky no té una entrada a la Viquipèdia!). També va ser sorprenent quan, en introduir el “T’estimo” -ara sí- del Llach, va explicar que no li agrada com parla i canta però que aquesta cançó era meravellosa... rematat amb un inadmissible xist homòfob --però que una part del públic va riure.

Des del “Begin the begin” amb que va obrir el concert, en Lucky va fer un recorregut per diferents gèneres, del jazz i el blues al tango, passant per la bossa nova, la nova cançó o el rock català, interpretades totes les peces magistralment i en clau jazzística. En Lucky ens va portar d’un tema a un altre amb una fusió de ritmes a partir de l’harmonia i el contrapunt, com en el cas de “Carros de foc” de Vangelis i “Boig per tu” de Sau, o l’aparellament de dos clàssics d’èpoques tan diferents, com en el cas del “duet” Chopin/Jobim. Em va mancar una cançó de The Beatles, que tant agraden al Lucky (no us perdeu el CD “We are digging The Beatles”, Edigsa 1972/re-editat Picap 2010). I no em va agradar la incursió en el boogie-woogie de la mà de l’himne del Barça. No per la interpretació, que va ser genial com tot el concert, sinó simplement per la peça en sí mateixa... és què sóc perico!.

Crec que el Lucky es va sentir molt còmode i a gust a Can Deu, a tocar del seu públic, i va demanar que el reclamem més sovint a Les Corts. I la veritat és que el vàrem trobar en una excel·lent forma, amb ganes de transmetre la seva música i, més important, el seu amor per la música. Un excel·lent concert que posa de manifest una vegada més el que ja diu la seva biografia: “probablement, el pianista més versàtil i carismàtic del nostre país”. 

Esteve Fernández